Situació actual de la historiografia (exercici de tendències II)

Si analitzem la situació actual de la historiografia en general, possiblement arribem a la conclusió que la crisi és evident, però certament és una crisi o només ens trobem davant d’un moment de canvi? Un moment d’inflexió, de trencament igual que el que havia succeït en altres moments anteriors, com en les prolífiques dècades que van del 1940 al 1970, en les quals es varen crear els grans paradigmes històriografics, els quals, molt possiblement, en el seu moment varen ser vistos com una crisi dels antics valors o un canvi radical de la direcció de la historiografia.

Sota el meu punt de vista i valorant el que ens diu el text, podem afirmar que ens trobem en un moment de canvi i no en un sisme que pugui comportar la desaparació de la història com a disciplina. I quines son les modificacions que ha de realitzar la història per tal d’adaptar-se als nous temps? La primera de totes elles és la especialització. La nova manera d’interpretar la història aposta per una especialització temàtica que comporta l’abandonament de l’antiga idea de la història global, per donar pas a un tipus d’història molt més especifica, però que en cap moment no es tanca a possibles influencies i fonts d’informació que puguin resultar útils per a la interpretació i coneixement del moment històric escollit.

Un altre element que varia amb les noves tendències de la història és el destinatari de la informació obtinguda arrel dels estudis històrics realitzats. S’abandona l’enfocament plenament acadèmic per obrir-se a un públic molt més majoritari. Aquesta obertura comporta canvis visibles en diversos elements de la transmissió de la història. Però el que resultarà més clarament visible serà el canvi en la redacció dels textos històrics. En la tipologia textual de les noves tendències historiogràfiques s’eliminaran elements com els peus de pàgina, que en altres temps havien estat considerats com bàsics i obligatoris en qualsevol text de bon nivell històric, per tal de produir uns textos més accessibles i dinàmics que resulten molt més agradables per al gran públic i que ajuden a la difusió de la història, lluny dels àmbits acadèmics on fins ara havia confinada.

Els dos últims elements que comentarem (memòria històrica i ús de la història en les institucions públiques), estan estretament lligats i els comentarem conjuntament. Aquesta manera més popular de plantejar la història ha fet que aquesta centrés els seu interès en les demandes del gran públic, i una d’aquestes és la perpetuació de la memòria històrica, entesa com a manteniment de determinats esdeveniments històrics que han marcat profundament la societat on han tingut lloc. Aquesta important empremta social deixada per aquests esdeveniments fa necessària la explicació d’aquests, i més encara la delimitació dels efectes que varen tenir sobre la societat i la variació de determinats elements. Així, mitjançant l’explicació dels fets de la memòria històrica i la relació que tenen aquests amb determinats canvis en la estructura social, es poden justificar elements com sistemes politics i econòmics o l’ascens i la caiguda de determinades tendències politiques. En aquest moment és quan d’historiador descobreix el seu potencial en la creació d’opinió i l’establiment de bases històriques solides per la interpretació de determinades situacions actuals. L’historiador, doncs, esdevé una peça important en la legitimació de determinades estructures socials. Aquesta legitimació es realitzarà en diferents àmbits, un dels més importants serà l’educatiu, tot i que el polític i, fins i tot, l’informatiu no quedaran pas al marge.

Com a conclusió, podem afirmar que el text ens presenta una història en canvi i que lluny de quedar ancorada en el passat, s’adapta als nous temps i fins i tot augmenta la seva influencia social, garantint-ne una llarga i productiva vida.