Memòria, memòries, relats personals, veritat i història

Memòria, memòries i història són tres conceptes que, aparentment, es troben en una relació de proximitat evident. Però en els últims temps questa proximitat s’ha anat reduint, i potser no tant degut a l’interès reviscolat de molts autors per fer pública la seva història, ni per les facilitats que trobem per la transmissió d’aquesta, sinó degut a la relaxació que s’ha produït en la verificació dels esdeveniments relatats, fet que comporta la proliferació de tot un conjunt de “veritats” que, lluny de ser-ho, són mentides correctament articulades, redactades i fins i tot argumentades que arriben a establir-se, entre la población, com el que no són: veritats. Així, degut a la relaxació en la contrastació dels continguts, tothom es veu capaç de generar cròniques o recopilacions personals pseudohistòriques que es difonen a una velocitat vertiginosa i en un volum increïble entre la població que les pren per certes, degut a la manca de contrastació anteriorment esmentada. És cert que en línies superiors he mencionat la facilitat en al difusió d’aquests fets personals i he afirmat que aquesta no era una de les causes que han augmentat la distància entre memòria, memòries i història, però no es del tot cert; sí que l’augment en la simplicitat de transmissió ha afectat a la utilitat d’aquests escrit per a l’extracció d’informació del mateix, però no tant per la manipulació de la informació que presenten, sinó més aviat pel volum immens, ja esmentat abans, d’aquest tipus de textos que es produeixen i que fa impossible la utilització de mètodes imparcials de valoració que permetin establir el grau de veracitat dels mateixos i per tant la seva credibilitat. D’aquesta manera, el primer que podem afirmar és la necessitat que el concepte d’història esmentat al començament prengui nous aires i sigui utilitzar vastament per tal de poder fer front a tota aquesta quantitat de textos d’orígen i qualitat dubtosa i de contingut encara més dubtós. Però realment cal que prenguem aquests textos com un enemic a eliminar? O podem veure'ls com una font d’informació que un cop tractada pot resultar plenament útil? Jo apostaria clarament per la segona opció; l’aparició d’aquest tipus de text sempre aporta certa informació, o si més no fa referència a algun element que pot obrir noves vies d’investigació que amb un tractament adequat poden esdevenir increïblement fructíferes. És, per dir-ho d’alguna manera, una reversió de la història oral, sense tots els matisos ni profunditat que aquesta pot oferir ni la frescor que aporta la entrevista en directe, però sí amb la informació novedosa de la vivència de cada individu que és la que ens pot ajudar a obrir nous camins evitant, d’aquesta manera, l’estancament de la disciplina històrica. El fet és que si cal ser realistes la impossibilitat de contrastar tots els textos produïts en aquests nous formats digitals és més que evident. Per tant, què podem argumentar o com podem reaccionar els historiadors per tal de poder sortir airosos d’aquest combat desigual? La resposta es troba en la informació: cal formar a la població, que cada cop te accés a més informació, per tal que la seleccioni i la tracti com es mereix. Evidentment aquest procés no resultarà senzill i comportara un gran esforç per part dels historiadors, que s’han d’unir a un interès per part de la societat per ser reeducada en aquest àmbit cultural. Aquesta espera podria resultar excessivament perllongada i fins i tot, si la complicitat social per aprendre no apareix, podria ser eterna i el volum de producció d’questes noves formes de text històric és immens, fet que porta a la història a lluitar una batalla que té perduda, ja abans de ser lliurada; el volum produït i que cal revisar resulta mastodòntic.
Només queda una solució efectiva a curt termini i és informar a la població d’aquest tipus de textos de qualitat dubtosa i donar-los una sèrie de llocs de consulta en els quals podrà obtenir una informació contrastada i el més imparcial possible, tenint sempre en compte que la imparcialitat absoluta en el món de la història és la fita somiada per tots i difícilment aconseguida per uns pocs.
A tall de conclusió podem afirmar que la història s’ha de mantenir en permanent contacte amb aquestes noves tendències de producció històrica personalitzada, estant atenta a qualsevol possible element que pugui resultar interessant per a la creació de noves vies d’estudi. Criticant el que sigui necessari, tenint en compte que en molts casos es tracta de textos literaris amb un alt contingut imaginatiu i que no cal maltractar-los sinó presentar, a les clares, la seva manca de veracitat, però intentat respectar al màxim el seu interes literari. Ja com a últim element cal expressar la necessitat que la història mai es deixi endur per l’interès literari, únic i exclusivament, caient en la inexactitud i apostant únicament per la creativitat i la originalitat, fent retrocedir la història cap a èpoques romàntiques en què la literatura i l’interès per la expressió escrita varen jugar males passades a la historiografia desacreditant-la i fent-la perdre pes dins del món intel•lectual del moment i obligant a una llarga tasca de revalorització duta a terme durant molts anys, afrontant a durs adversaris com la ciència, en el seu estat més pur,o la antropologia. Finalment però la història constatada i ben argumentada ha tornat a recuperar un lloc important dins l’actual món acadèmic i intel•lectual, per tan cal preservar-la i evitar una regressió.
Només coma a punt final voldria fer esment de l’interès que podria presentar una comparació entre la historiografia romàntica, de marcada tendència literària, i la producció pseudohistòrica actual, també més preocupada per la estètica literària que per qualsevol altre cosa. Com es diu a l món de la moda...tot torna?

El gir lingüístic II

El gir lingüístic

L’anàlisi d’aquests dos textos ens porta a poder observar clarament un dels elements condicionants més importants del gir lingüístic i de la seva utilització, com és la variació del llenguatge. Més que la variació del llenguatge,que en molts casos podria ser entesa com l’adopció de nous termes, el que ens afecta especialment en la utilització del mètode lexico-analític del gir lingüístic és el significat de la paraula. D’aquesta manera i tal com se’ns mostra en els dos paràgrafs analitzats la significació de termes com classe, treball o lluita canvien els seu significat o, si volem ser més exactes, els significats i la rellevància que tenen per la societat i els individus del moment en que són utilitzats. Davant d’aquesta situació de variabilitat resulta comprensible la reticència d’alguns historiadors per apostar per l’us de l’anàlisi lingüístic en l’estudi històric, ja que la significació variable dels mots comporta una base excessivament inestable com per poder construir i vehicular tota una línia d’estudi. D’altra banda aquesta dificultat i inestabilitat pot convertir-se en una virtut si sabem buscar i ordenar la informació que ens pot aportar l’estudi lingüístic. La variabilitat de la significació dels mots ens permet resseguir els canvis que viu la societat en l’època històrica analitzada. Evidentment podem optar per opinar que aquests inestables fonaments no permeten realitzar un estudi suficientment estructurat com per que les conclusions extretes es puguin presentar al public. Aquest raonament seria plenament acceptat si entenem l’estudi històric com quelcom que analitza elements inamovibles,veritats absolutes que conformaran aquests tipus d’història de caràcter cientifista que molts varen aplaudir i utilitzar durant les dècades dels 50 del segle passat. Una historiografia que apostava per la utilització d’elements estructurals que permetessin generar grans teories i que permetessin apropar de mica en mica l’història a la ciència per tal de dotar a la primera de les dues d’un respecte i un reconeixement del que només gaudia la segona. Aquesta manca de flexibilitat en les fonts i també en els sistemes de transmissió del coneixements adquirits,lligats en la història estructuralista a encotillats textos acadèmics de difícil comprensió per la immensa majoria del públics, va fer que la història s’anés elititzant i quedant lluny de l'abast del public general, restant-li així certa significació i interès social. A més l’estructuralisme i la seva rigidesa comportaven poques possibilitats de variacions interpretatives i per tant limitaven l’obertura de nous camps d’estudi que permetessin a l’història mantenir el dinamisme necessari per seguir evolucionant. Davant d’aquesta situació estàtica va aparèixer el gir lingüístic,que apostava per l’anàlisi del llenguatge i dels significats i interpretacions del mateix per obtenir una visió el més acurada possible dels temps passats. Als anys 70 del segle passat neix aquest gir lingüístic que analitza el llenguatge, que tal i com ja em mencionat al principi i com podem veure ens els textos esdevé canviant i dinàmic a l’igual que els seus significats i la relació d’aquests amb els individus que conformaven les societats. Fruit d’això no només naixien nous camps d’estudi sinó que també s’inicien nous procediments historiogràfics que centren l’interès de l’estudi en els registres lingüístics que ens permeten obtenir informació del passat.Juntament amb aquests nous procediments també neix un element que esdevé bàsic en aquest nou sistema, que és la interpretació que l’historiador ha de fer de les dades obtingudes per tal de poder limitar al màxim les inferències partidistes o tendencioses presents dins de tot llenguatge.

Així doncs els que podem extreure del textos és l’interès que presenta l’anàlisi lingüístic i del significat de les paraules per poder analitzar moments històrics concrets. També resulta molt interessant la diferenciació del significat d’una paraula en funció dels elements de classificació utilitzats per la societat fet que s’esmenta dins el primer text i es reafirma en el segon,en el qual no es fa referència de manera tant directa a la variabilitat d’interpretacions en funció dels sistemes de classificació,sinó que el que se’ns mostra és la necessitat de variar el discurs i la interpretació de determinades paraules per tal de puguin expressar realment el que la societat necessita. En conclusió el que podem afirmar és que l’estudi lingüístic de la història resulta altament fructífer,però alhora resulta extremament variable tal i com podem observa en el textos analitzats.

El gir ligüític

El gir lingüístic

Parlar del gir lingüístic en la historiografia és parlar d’una nova concepció de com fer història,de com analitzar els elements que finalment ens permetran generar l’imatge d’aquests temps passats que tot historiador busca. El gir lingüístic nascut duran la dècada dels 70 va entrar des d’un primer moment en clara confrontació amb la història encotillada i cientifista que es feia en aquest moment. Aquesta nova tendència històrica apostava per una reinterpretació, o millor dit ,una reutilització de la història objectiva i mancada de cap element personalitzant que s’utilitzava. Aquesta historiografia preocupada per presentar la història com científica, basava les seves conclusions en l’anàlisi de dades com index de producció,resultats polítics,estructures socials,elements de curta i llarga durada,etc. En definitiva tot un conjunt de dades objectives mancades de qualsevol tipus d’element individualista. Per la seva banda el gir lingüístic apostava per una visió diferent,no negava la utilitat dels elements objectius obtinguts per la història econòmica i social,al contrari,però creia que serien més útils si els combinaven amb estudis més personalitzats i subjectius en els que l’individu prenia rellevància i esdevenia element vertebrador i motor de la evolució històrica. Amb aquests individualisme s’obtenien una gran varietat de punts de vista i s’eliminava la dinàmica de grans grups utilitzada fins al moment i que en molts casos provocava generalitzacions que eliminaven elements que resulten plenament vàlids per generar noves línies d’investigació que poden aportar punts de vista innovadors i genuïns que permetin a l’historiador posar en dubte antics paradigmes i continuar així avançant en l’estudi històric de les més diverses etapes cronològiques.
Des d’aquesta perspectiva sembla que el gir lingüístic sigui la solució a tots el problemes de l’estudi històric,però evidentment presenta certs elements obscurs que cal esmentar i que son presentats en el text de Spiegel que ens serveix com a punt de partida per plantejar aquests elements de debat presents en la historiografia actual. El principal problema que es detecta en la utilització d’aquest gir lingüístic és la facilitat amb que es pot corrompre el llenguatge degut a la subjectivitat de la persona i a la carrega psicològica que pot presentar. D’aquesta manera molts individus carreguen positivament o negativament certs elements i els comentaris que fan dels mateixos en funció de la seva experiència vital i de la seva relació amb ells.Fruit d’això podem detectar clars partidismes en les visions obtingudes,que caldrà que l’historiador corregeixi,afirmi o desmenteixi. Un altre element que ha generat debat entre els defensors del gir lingüístic i els de les tendències historiogràfiques més conservadores i estructuralistes és el tipus de llenguatge utilitzat per transmetre la informació obtinguda. Les tendències estructuralistes defensen un llenguatge culte,acadèmics i allunyat de la major part de la població o si més no més pròxim als cercles acadèmics que a la població general. Els partidaris del gir lingüístic realitzen l’aposta de manera totalment inversa,és a dir que per a ells la millor manera de fer arribar la informació obtinguda de l’estudi històric és la utilització d’un llenguatge planer i simple que permeti una gran difusió de les seves idees,evidentment els detractors d’aquest sistema argumenten que aquesta simplicitat lingüística comporta una pèrdua de concreció i credibilitat que fa que la informació perdi gran part del seu valor.
Així doncs podem parlar d’un debat vigent i que no sembla pròxim a la seva fi ja que arribar a un punt intermig en la utilització del conceptes estructuralistes o lingüístics comporta gran pèrdues per cadascuna de les parts,fet que comporta unes variacions excessivament importants com per poder ser assumides per cap de les dues tendències.Només ens queda esperar a veure quina de les dues tendències mostra la seva superioritat damunt l’altra,així que paciència.

Que fer amb el monuments franquistes?

Si ens regim estrictament pel que diu l’article número 15 de la llei de memòria històrica, la resposta seria clara i concloent: retirar tot aquell monument que no presenti unes qualitats artístiques o arquitectòniques suficientment destacables com per mantenir-lo i preservar-lo malgrat el seu clar signe franquista. Però creiem realment que aquesta ha de ser la mesura que s’ha de prendre? No resulta una mica paradoxal que una llei que el que vol defensar és la memòria i el record opti per eliminar bona part d’aquests records, condemnant estàtues, símbols franquistes i tot un seguit més d’elements a la desesperada per evitar ferir certes sensibilitats les quals, al meu entendre, ja han estat ferides de la manera més crua i indeleble a través de la vivència i la experimentació dels abusos i negligències que es varen cometre durant la guerra civil i la posterior dictadura franquista?

Davant totes aquestes preguntes la meva resposta seria clarament desfavorable a la eliminació quirúrgica de tots els símbols franquistes. Si la meva opinió pogués comptar no dubtaria a defensar la utilitat de mantenir tota aquesta simbologia feixista, però, encara defensaria amb més contundència la necessitat de posar tots els recursos humans i econòmics (els que es destinarien a la retirada de tota la simbologia) en informar a la població, en explicar de manera racional i el més allunyada possible de qualsevol posicionament ideològic (ja que la neutralitat absoluta resulta impossible i més encara amb elements històrics tan pròxims i carregats de sentimentalisme com son aquests), les situacions, els fets i tot el conjunt d’elements que es varen viure durant aquest període de la història espanyola. Així, el que aconseguiríem és la formació de persones amb unes bases que els capacitarien per tenir una opinió informada del que va passar i de tot el que representen aquests símbols franquistes i no, una població mancada de coneixements a la qual retirem el símbols d’èpoques anteriors per evitar que els puguin ferir la sensibilitat, però alhora també amaguem uns patiments i uns fets que cal mantenir ben frescos i vius per evitar que es tornin a repetir. No és al cap i a la fi una de les funcions de la historiografia en general mantenir el record tant dels fets que ens omplen d’orgull com dels que ens avergonyeixen? Doncs davant d’això només em queda dir ben alt: no a la eliminació i sí a la informació!

Situació actual de la historiografia (exercici de tendències II)

Si analitzem la situació actual de la historiografia en general, possiblement arribem a la conclusió que la crisi és evident, però certament és una crisi o només ens trobem davant d’un moment de canvi? Un moment d’inflexió, de trencament igual que el que havia succeït en altres moments anteriors, com en les prolífiques dècades que van del 1940 al 1970, en les quals es varen crear els grans paradigmes històriografics, els quals, molt possiblement, en el seu moment varen ser vistos com una crisi dels antics valors o un canvi radical de la direcció de la historiografia.

Sota el meu punt de vista i valorant el que ens diu el text, podem afirmar que ens trobem en un moment de canvi i no en un sisme que pugui comportar la desaparació de la història com a disciplina. I quines son les modificacions que ha de realitzar la història per tal d’adaptar-se als nous temps? La primera de totes elles és la especialització. La nova manera d’interpretar la història aposta per una especialització temàtica que comporta l’abandonament de l’antiga idea de la història global, per donar pas a un tipus d’història molt més especifica, però que en cap moment no es tanca a possibles influencies i fonts d’informació que puguin resultar útils per a la interpretació i coneixement del moment històric escollit.

Un altre element que varia amb les noves tendències de la història és el destinatari de la informació obtinguda arrel dels estudis històrics realitzats. S’abandona l’enfocament plenament acadèmic per obrir-se a un públic molt més majoritari. Aquesta obertura comporta canvis visibles en diversos elements de la transmissió de la història. Però el que resultarà més clarament visible serà el canvi en la redacció dels textos històrics. En la tipologia textual de les noves tendències historiogràfiques s’eliminaran elements com els peus de pàgina, que en altres temps havien estat considerats com bàsics i obligatoris en qualsevol text de bon nivell històric, per tal de produir uns textos més accessibles i dinàmics que resulten molt més agradables per al gran públic i que ajuden a la difusió de la història, lluny dels àmbits acadèmics on fins ara havia confinada.

Els dos últims elements que comentarem (memòria històrica i ús de la història en les institucions públiques), estan estretament lligats i els comentarem conjuntament. Aquesta manera més popular de plantejar la història ha fet que aquesta centrés els seu interès en les demandes del gran públic, i una d’aquestes és la perpetuació de la memòria històrica, entesa com a manteniment de determinats esdeveniments històrics que han marcat profundament la societat on han tingut lloc. Aquesta important empremta social deixada per aquests esdeveniments fa necessària la explicació d’aquests, i més encara la delimitació dels efectes que varen tenir sobre la societat i la variació de determinats elements. Així, mitjançant l’explicació dels fets de la memòria històrica i la relació que tenen aquests amb determinats canvis en la estructura social, es poden justificar elements com sistemes politics i econòmics o l’ascens i la caiguda de determinades tendències politiques. En aquest moment és quan d’historiador descobreix el seu potencial en la creació d’opinió i l’establiment de bases històriques solides per la interpretació de determinades situacions actuals. L’historiador, doncs, esdevé una peça important en la legitimació de determinades estructures socials. Aquesta legitimació es realitzarà en diferents àmbits, un dels més importants serà l’educatiu, tot i que el polític i, fins i tot, l’informatiu no quedaran pas al marge.

Com a conclusió, podem afirmar que el text ens presenta una història en canvi i que lluny de quedar ancorada en el passat, s’adapta als nous temps i fins i tot augmenta la seva influencia social, garantint-ne una llarga i productiva vida.