Memòria, memòries, relats personals, veritat i història

Memòria, memòries i història són tres conceptes que, aparentment, es troben en una relació de proximitat evident. Però en els últims temps questa proximitat s’ha anat reduint, i potser no tant degut a l’interès reviscolat de molts autors per fer pública la seva història, ni per les facilitats que trobem per la transmissió d’aquesta, sinó degut a la relaxació que s’ha produït en la verificació dels esdeveniments relatats, fet que comporta la proliferació de tot un conjunt de “veritats” que, lluny de ser-ho, són mentides correctament articulades, redactades i fins i tot argumentades que arriben a establir-se, entre la población, com el que no són: veritats. Així, degut a la relaxació en la contrastació dels continguts, tothom es veu capaç de generar cròniques o recopilacions personals pseudohistòriques que es difonen a una velocitat vertiginosa i en un volum increïble entre la població que les pren per certes, degut a la manca de contrastació anteriorment esmentada. És cert que en línies superiors he mencionat la facilitat en al difusió d’aquests fets personals i he afirmat que aquesta no era una de les causes que han augmentat la distància entre memòria, memòries i història, però no es del tot cert; sí que l’augment en la simplicitat de transmissió ha afectat a la utilitat d’aquests escrit per a l’extracció d’informació del mateix, però no tant per la manipulació de la informació que presenten, sinó més aviat pel volum immens, ja esmentat abans, d’aquest tipus de textos que es produeixen i que fa impossible la utilització de mètodes imparcials de valoració que permetin establir el grau de veracitat dels mateixos i per tant la seva credibilitat. D’aquesta manera, el primer que podem afirmar és la necessitat que el concepte d’història esmentat al començament prengui nous aires i sigui utilitzar vastament per tal de poder fer front a tota aquesta quantitat de textos d’orígen i qualitat dubtosa i de contingut encara més dubtós. Però realment cal que prenguem aquests textos com un enemic a eliminar? O podem veure'ls com una font d’informació que un cop tractada pot resultar plenament útil? Jo apostaria clarament per la segona opció; l’aparició d’aquest tipus de text sempre aporta certa informació, o si més no fa referència a algun element que pot obrir noves vies d’investigació que amb un tractament adequat poden esdevenir increïblement fructíferes. És, per dir-ho d’alguna manera, una reversió de la història oral, sense tots els matisos ni profunditat que aquesta pot oferir ni la frescor que aporta la entrevista en directe, però sí amb la informació novedosa de la vivència de cada individu que és la que ens pot ajudar a obrir nous camins evitant, d’aquesta manera, l’estancament de la disciplina històrica. El fet és que si cal ser realistes la impossibilitat de contrastar tots els textos produïts en aquests nous formats digitals és més que evident. Per tant, què podem argumentar o com podem reaccionar els historiadors per tal de poder sortir airosos d’aquest combat desigual? La resposta es troba en la informació: cal formar a la població, que cada cop te accés a més informació, per tal que la seleccioni i la tracti com es mereix. Evidentment aquest procés no resultarà senzill i comportara un gran esforç per part dels historiadors, que s’han d’unir a un interès per part de la societat per ser reeducada en aquest àmbit cultural. Aquesta espera podria resultar excessivament perllongada i fins i tot, si la complicitat social per aprendre no apareix, podria ser eterna i el volum de producció d’questes noves formes de text històric és immens, fet que porta a la història a lluitar una batalla que té perduda, ja abans de ser lliurada; el volum produït i que cal revisar resulta mastodòntic.
Només queda una solució efectiva a curt termini i és informar a la població d’aquest tipus de textos de qualitat dubtosa i donar-los una sèrie de llocs de consulta en els quals podrà obtenir una informació contrastada i el més imparcial possible, tenint sempre en compte que la imparcialitat absoluta en el món de la història és la fita somiada per tots i difícilment aconseguida per uns pocs.
A tall de conclusió podem afirmar que la història s’ha de mantenir en permanent contacte amb aquestes noves tendències de producció històrica personalitzada, estant atenta a qualsevol possible element que pugui resultar interessant per a la creació de noves vies d’estudi. Criticant el que sigui necessari, tenint en compte que en molts casos es tracta de textos literaris amb un alt contingut imaginatiu i que no cal maltractar-los sinó presentar, a les clares, la seva manca de veracitat, però intentat respectar al màxim el seu interes literari. Ja com a últim element cal expressar la necessitat que la història mai es deixi endur per l’interès literari, únic i exclusivament, caient en la inexactitud i apostant únicament per la creativitat i la originalitat, fent retrocedir la història cap a èpoques romàntiques en què la literatura i l’interès per la expressió escrita varen jugar males passades a la historiografia desacreditant-la i fent-la perdre pes dins del món intel•lectual del moment i obligant a una llarga tasca de revalorització duta a terme durant molts anys, afrontant a durs adversaris com la ciència, en el seu estat més pur,o la antropologia. Finalment però la història constatada i ben argumentada ha tornat a recuperar un lloc important dins l’actual món acadèmic i intel•lectual, per tan cal preservar-la i evitar una regressió.
Només coma a punt final voldria fer esment de l’interès que podria presentar una comparació entre la historiografia romàntica, de marcada tendència literària, i la producció pseudohistòrica actual, també més preocupada per la estètica literària que per qualsevol altre cosa. Com es diu a l món de la moda...tot torna?